Joan Cavaller. La síndrome espongiforme dels espanyols (2008)

Totes les societats escriuen la pròpia història per a legitimar la pròpia existència, enfortir els lligams interns i ser i sentir-se reconeguts. Quant més antics són els fets recollits per aquestes històries, més fort esdevé el sentiment de pertinença a la comunitat i amb més força es planteja la legitimitat de la pròpia existència.

La importància del fenomen és tal que una de les pitjors ofenses que es poden formular contra una persona consisteix precisament a posar en dubte la seva història o biografia per mitjà d’un insult contra la mare o els avantpassats.

En la necessitat d’aquesta legitimació històrica, els pobles s’identifiquen amb pobles antics que han ocupat el mateix territori malgrat que, en el moment present, ja no coincideixi ni llengua ni religió ni costums ni creences, i en conseqüència resultaria impossible conversar i entendre-s’hi.

Aquest fet es desenvolupa amb més força en aquelles societats polítiques que han superat decididament formes de govern monàrquiques i han assumit la democràcia. Llavors, el poble, subjecte instituït en el paper de protagonista legítim del seu propi destí, passa a experimentar la necessitat de construir la seva pròpia història nacional per a mostrar la pròpia identitat als altres pobles i a les antigues instàncies monàrquiques.

Així, avui, en el si d’aquest procés de legitimació, i després que la democràcia s’instaurés a mitjans del segle XIX, els francesos s’identifiquen amb els gals. Els alemanys amb els antics celtes. Els italians amb romans i etruscos. Els portuguesos amb els celtes lusitans. Els grecs amb els antics grecs de la història clàssica. Els peruans amb els antics inques, etc.

Els francesos s’identifiquen amb els gals malgrat que els gals no han existit mai com a poble unitari. Els francesos s’han apoderat del concepte de Gàl·lia i l’han distorsionat, per interessos polítics tot fent coincidir la seva extensió amb els límits de l’Estat francès actual. En la popularització tan arrelada de les idees d’aquesta distorsió científica, tots admetem que Astèrix i Obèlix siguin gals en el mateix sentit que diem francesos.

El cert, però, és que, en temps de Cèsar, hi havia una Gàl·lia Cisalpina entre els Alps i els rius Rubicó i Arne, una Gàl·lia Transalpina equivalent a la posterior Narbonensis i, finalment, una Gàl·lia Comata on es barrejaven territoris de les actuals Bèlgica, França, Hol·landa i Alemanya fins a la frontera en el riu Rin. Tots els habitants d’aquestes Gàl·lies eren, per definició, gals.

L’artificialitat de les fronteres polítiques imposades pels romans es demostra en la reestructuració provincial de l’Imperi a mans d’August. L’any 27, després de la reestructuració, tenim les següents Gàl·lies: Narbonensis (des dels Alps fins als Cevenes), Lugdunensis (entre els rius Loira i Sena), Aquitana (entre els Pirineus i el Loira) i Belga (entre el mar del Nord i els rius Sena i Rin). Per la seva banda, la Gàl·lia Cisalpina va desaparèixer per causa de la profunda romanització dels seus habitants.

Davant el comportament de francesos i altres pobles en el fet de la creació d’una identificació amb un substrat ètnic preexistent, hem de preguntar-nos si els espanyols i els catalans han viscut el mateix procés.

La resposta és afirmativa en el cas dels espanyols i negativa en el cas dels catalans. Efectivament, a partir de la coincidència entre els noms Espanya i Hispània, als espanyols avui els resulta natural vincular la pròpia història amb la d’una època antiga definida per la província romana.

Els catalans, en canvi, no allarguem la pròpia història més enllà de l’any 900 o 1000 d.C., límit temporal darrera del qual no trobem catalans sinó un conjunt informe de pobles com ara almohades, almoràvits, àrabs, visigots, romans, íbers..., pobles amb els que no sentim cap mena de familiaritat. D’acord amb Enric Prat de la Riba i Pere Bosch i Gimpera podríem sentir la temptació d’establir vincles afectius amb els ibers, però expressions del tipus macho ibérico, chorizo ibérico, jamón ibérico, cerdo ibérico, ruedo ibérico, compañia de aviación Iberia i altres per l’estil fan que a un català li resulti difícil avançar afectivament, com dèiem, més enllà de l’any 1000 d.C.

En aquest treball atendrem al problema nacionalista que s’amaga darrera de tot aquest fenomen i, al mateix temps, presentaré propostes per tal que els catalans, com qualsevol altre poble democràtic, puguem trobar les nostres arrels en un passat remot.

Com a primer pas argumentaré que la identificació que els espanyols estableixen entre el nom de la província romana d’Hispània i la condició contemporània en tant que espanyols mereix ser assenyalada com a problemàtica ja que no deixa d’ajustar-se als paràmetres típics de la síndrome d’Estocolm, estat psicològic alterat que, com sabem, es defineix pel fet que la víctima d’un segrest o, en general, un maltractament, desenvolupa un sentiment de gratitud i complicitat amb el dominador per causa de la pròpia impotència i el desig de sobreviure.

En el cas que ens ocupa, la víctima (els espanyols, el poble que habita una de les províncies conquerides pels romans) s’ha identificat amb l’agressor romà fins al punt d’haver adoptat el nom imposat per aquest. Per a entendre la gravetat de la situació, voldria que recordéssim el capítol en què Kunta Kinte, el famós esclau en la sèrie de televisió Raíces, es negava a acceptar el nom de Toby que volia implantar-li l’esclavitzador estranger. El Kunta Kinte dels espanyols, com el Toby finalment vençut, ha assumit per a si el nom imposat pel conqueridor estranger: Hispània.

Legió romana	Imperi romà
Kunta Kinte: "Jo, Toby"	"Yo, Hispania"

Fora de molt comptades excepcions igualment problemàtiques (belgues, romanesos...), la majoria dels pobles europeus s’identifiquen avui amb noms aliens a la nomenclatura derivada de l’ocupació romana.

Els efectes de la malaltia psiquiàtrica en qüestió­ no conclouen aquí. El grau d’identificació de la víctima amb el segrestador ha arribat a un nivell tan intens que, a la manera d’una altra Patricia Hertz, els espanyols han adoptat fins i tot el comportament agressiu dels conqueridors envers els altres fins al punt de necessitar una víctima pròpia a la que sotmetre. De forma sorprenent, però, l’extrem va encara més lluny: els espanyols necessiten imposar als altres aquell nom propi heretat per imposició violenta dels romans. Dit d’una altra manera: els catalans han de ser sotmesos, els catalans s’hauran de dir també espanyols.

En la transposició dels efectes de la malaltia a un tercer, el malalt pot trobar un gran alleugeriment emocional i, alhora, sentir-se amb força per a subsistir sense haver de caure en una crisi traumàtica fatal. En el llenguatge popular, la dita del mal de molts explica aquest fenomen. La coneguda catalanofòbia que experimenten constantment els espanyols demostra l’existència d’una psicologia aterrida (per això en diem fòbia) nascuda a partir del principi que estem esmentant: la víctima necessita acusar i maltractar un tercer per a desfogar-se, per a descarregar les frustracions i els traumes propis.

Hores d’ara, aquests traumes se situen ja molt lluny dels efectes immediats d’una primigènia síndrome d’Estocolm. Després de la desintegració de l’Imperi Romà, i després de tants i tants segles d’història, la persistència dels efectes de la síndrome denota avui la realitat d’una segona malaltia molt més greu. Jo no sóc psiquiatre però sospito que en el cas de persones particulars aquesta mena de patologies deuen estar perfectament estudiades; en tant que historiador, faré l’esforç d’imaginar la malaltia en el cos d’un poble sencer, en aquest cas: els espanyols. I per a evitar paral·lelismes amb la ciència mèdica que em guiïn de forma equivocada, proposaré la meva pròpia terminologia en l’expressió següent: síndrome espongiforme dels espanyols.

La introducció de la paraula espongiforme no escapa a una certa voluntat d’ironia malèvola per part meva, però el mal de les vaques boges (afectades per les horribles proteïnes priò­niques amb forma d’esponja) pot observar-se plenament en el cas dels espanyols quan han instituït el toro maltractat en símbol de la pròpia condició antropològica. Avui, els espanyols (el poble, no pas les institucions) ja no col·loquen en la pròpia bandera l’àliga o el lleó sinó un toro condemnat a mort, un animal que, necessàriament, en un acte festiu (ves quina aberració macabra) haurà de patir maltractament i morir.

Per mitjà de l’expressió síndrome espongiforme em referiré a la situació patolò­gica que pateixen els espanyols i que es defineix per la intensificació dels efectes de la primigènia síndrome d’Estocolm (que es demostra en l’acceptació fanàtica del nom d’Hispània imposat pels conqueridors estrangers) en la necessitat de segrestar i maltractar un altre poble, en aquest cas els catalans, fins al punt de convertir aquesta necessitat en un tret d’identitat propi i que ha desembocat, finalment, en la necessitat ineludible de robar el patrimoni i els trets d’identitat d’aquest poble segrestat per a fer-los propis. Una definició potser massa extensa però apropiada a la naturalesa històrica dels fets en qüestió. Avui, els espanyols, afectats (infectats) per la malaltia, necessiten transmetre el mal (la infecció) a un tercer, necessiten maltractar. Els efectes de la síndrome espongiforme són terribles perquè el malalt acusarà sistemàticament la víctima d’haver dut a terme uns actes malignes que en realitat ha comès ell.

Com a exemple evident de la simptomatologia d’aquesta terrible malaltia mental citaré el cas dels anomenats papers de Salamanca: després d’haver robat la documentació als catalans durant la Guerra Civil, avui els espanyols ens acusen de ser nosaltres els veritables lladres. No oblidem que, en l’extrem de l’absurd malaltís, els espanyols han dedicat fins i tot el nom d’un carrer de la ciutat de Salamanca al pretès fet de l’espoli comès pels catalans. "Jo et robo i t’acuso de ser lladre". Aquesta és la màxima que els espanyols han instituït en llur esperit en patir els efectes de la síndrome espongiforme.

Carrer de "El expolio" a Salamanca	"Et robo i t'acuso de ser lladre"

També podem citar la coneguda acusació que els espanyols dirigeixen als catalans tot criticant-los per ser rics, garrepes i insolidaris. Em fa la impressió que el desastre de les infraestructures en el territori català per manca d’inversió de l’Estat i la publicació recent de les balances fiscals en el conjunt de l’Estat espanyol demostra sobradament que els catalans som víctimes d’un robatori sistemàtic per part de la maquinària estatal dels espanyols. Així, l’acusació d’insolidaritat adreçada als catalans no pot tenir sentit més que en el context d’una malaltia psiquiàtrica de profundes arrels històriques. "Jo et robo i t’acuso de ser lladre". Aquesta és la tècnica que els espanyols han instituït en patir els efectes de la síndrome espongiforme.

Aquesta síndrome no és exclusiva dels espanyols; de fet l’han patit tots els pobles que han caigut en l’imperialisme: si acuses l’altre de ser un bàrbar, un poble inferior, tindràs legitimitat per a robar-hi. "Et faig mal perquè ets dolent".

Com demostren les crítiques generalitzades contra l’ocupació nord-americana a l’Iraq, o contra l’ocupació russa dels països caucàsics, avui ja no acceptem aquesta mena de comportaments però han estat norma durant segles i segles d’història. Els europeus hem ocupat i robat els països veïns amb l’excusa que són inferiors, salvatges, subdesenvolupats, aborígens, indis o negres o moros, tercermundistes, infidels, primitius, etc.

La diferència entre la síndrome que han experimentat tots els pobles imperialistes al llarg de la història i la síndrome que pateixen els espanyols és que aquests últims n’han fet un tret de la pròpia condició nacional. Avui, a la manera d’una droga excitant o una beguda alcohòlica, els espanyols necessiten sentir els efectes de la síndrome espongiforme per a sentir-se poble, per a sentir-se ells mateixos. Els espanyols s’identifiquen avui amb el fet de robar i acusar la víctima, fan del toro a qui torturen (la vaca boja) un tòtem. La malaltia de la vaca boja (el toro torturat) s’ha convertit en reflex de la forma de ser, en part de l’essència pròpia.

La tortura convertida en art	El toro torturat esdevingut símbol dels espanyols
Toro torturat = Vaca boja	Identificació d'espanyols amb el toro

Els espanyols s'identifiquen amb la bèstia que maltracten	perquè el maltractament forma part de la pròpia forma de ser

Els espanyols ja no s’identifiquen amb el torero o amb el conjunt de la festa cruel del toreo. Necessiten identificar-se amb el toro sotmès a tortura, és a dir, amb la víctima a qui continuaran maltractant. Vet aquí què passaria si els alemanys, els austríacs, o els mexicans, o els nord-americans o tants països europeus orientals no s’identifiquessin amb l’àliga del propi escut sinó amb la rata o la serp, o si els Països Baixos i escandinaus no s’identifiquessin ja amb el lleó sinó amb la zebra, o si els francesos no s’identifiquessin ja amb el gall sinó amb el cuc, o si catalans, anglesos, georgians, grecs i tants altres no s’identifiquessin amb Sant Jordi sinó amb el drac. Sens dubte, tots afirmaríem que alguna cosa va malament.

I així succeeix efectivament amb els catalans quan observem que hem oblidat Sant Jordi en benefici de la imatge d’un ase, símbol (diuen alguns) de la virtut de la tossuderia; en realitat, aquesta explicació no té gaire sentit o, si més no, diu només part de la veritat perquè tots sabem que l’ase sempre ha representat la manca d’intel·ligència; així, quan volem insultar algú per la seva tossuderia li diem "tossut" o "mula", però quan volem destacar la seva manca de llums fem servir l’expressió "burro". I si, antigament, a l’escola, els professors castigaven els nens posant-los orelles d’ase no era precisament per cridar l’atenció sobre llur tossuderia sinó per (mal) corregir-los, ofendre’ls públicament en haver comès bestieses. Bestieses, vet aquí tot just una paraula catalana que significa el mateix que burrades, és a dir, actes o pensaments propis d’una bèstia, un animal, algú que no té intel·ligència o, com a mínim, no demostra el nivell de la intel·ligència humana.

Sant Jordi, símbol de Catalunya fins al segle XX	L'ase, símbol de la incomprensió dels catalans en democràcia

Els catalans hem substituït Sant Jordi per la imatge d’un ase perquè, tan summament racionals com som, i sotmesos a un inexplicable càstig que no acaba mai per part dels estrangers que ens roben i ens insulten, no encertem ja a comprendre el sentit de la vida en un món que, ens volen fer creure, és lliure i democràtic. En aquest nou món inexplicable, els catalans no sabem com hem de fer servir la nostra intel·ligència per a escapar del sotmetiment. Des de la nostra perplexitat, els catalans ens sentim idiotes. La nostra capacitat intel·lectiva avui no arriba a comprendre més enllà del fet que no som capaços de comprendre. Deprimits en la perplexitat, frustrats davant la inoperància de la via racional, ens mirem al mirall i dibuixem el que veiem: un ase. Avui, els catalans no ens identifiquem amb Sant Jordi però tampoc no sabríem identificar-nos amb el drac vençut perquè fins i tot la derrota hauria de tenir un sentit, una lògica, un ordre. En el context definit per la sídrome espongiforme dels espanyols, en el context de la follia absolutament anò­mala que demostren els nostres conqueridors, la nostra derrota no té possibilitat d’explicació. En un món democràtic, en un Estat de dret, avui ja no.

Si en comptes d’identificar-se amb l’àliga, els alemanys ho fessin amb la rata. O els francesos amb el cuc. O els holandesos amb la zebra... tots afirmaríem que alguna cosa va malament.

I així succeeix efectivament amb els espanyols: avui s’identifiquen amb la ví­ctima, amb el toro maltractat i malalt, la vaca boja, i ho fan perquè la síndrome espongiforme no els permet discernir la pròpia condició nacional en termes del que realment és: una malaltia crò­nica.

Podem citar altres exemples del comportament distorsionat que els espanyols demostren en patir els efectes de la greu malaltia. Ja m’he referit als papers de Salamanca i al robatori d’impostos i d’infraestructures. Però n’hi ha més. Després d’haver ocupat militarment els territoris de la Corona d’Aragó, els espanyols van robar la bandera als catalans, la van esquinçar al llarg en dues parts (en un decret del rei Carles III al 1785) i la van assumir com a pròpia.

Els espanyols roben la senyera	l'esquincen per la meitat	i la fan pròpia

Va passar el mateix amb la moneda, l’avui ja extinta peça petita o peceta (peseta). I també van robar als catalans la història de les Canàries, protectorat català al segle XIV, fent passar els esdeveniments en aquells indrets com a cosa castellana. I també van robar la història de les possessions catalanes a la Mediterrània fent que Nàpols i altres territoris fossin adscrits a l’administració castellana. I també han robat la història d’Amèrica, el descobriment i la colonització inicial de la qual (malgrat el rebuig que avui en puguem sentir) va ser protagonitzat per catalans; a tal efecte, consulteu per exemple la bandera de l’Estat de New Mexico a Nord-Amèrica, o pregunteu-vos pel sentit dels mapes d’Amèrica que van elaborar tants i tants cartògrafs: Domingos Teixeira, Pedro Reinel, Luis Lázaro, Sebastiao Lopes... tots ells amb una presència abusiva de simbologia catalana, o pregunteu-vos també pel sentit de l’existència de toponímia catalana (amb ciutats com ara Bonaventura, Catalina, Bonavista, Salvatge...) en un lloc tan llunyà com Terranova.

Bandera actual de l'estat nord-americà de New Mexico	Mapa del cartògraf portuguès Domingo Teixeira de 1573

 "Terranova", "(Terra) Florida", "Argentina"... paraules catalanes. Un espanyol diria "Tierra Nueva", "(Tierra) Florecida", "Plateada".

Però encara n’hi ha més. Els espanyols, finalment, es van atrevir a robar als catalans també l’Estat. Fins al 1714, l’Estat espanyol no existia. Amb les despulles dels Estats català, valencià i aragonès conquerits, els espanyols (fins llavors castellans) en van crear un de propi: Espanya. Un nou Estat construït sobre la realitat d’uns Estats català, valencià i aragonès que al 1714 van ocupar militarment i, després d’haver-los massacrat un munt de vegades fins al dia d’avui, els espanyols no podran concebre mai en llibertat perquè, víctimes de la greu malaltia espongiforme, necessiten continuar ocupant per a, així, desocupar, descarregar la pròpia esquizofrènia.

En la creació de l’Estat d’Hispània al 1714, el poble dels castellans va culminar la manifestació dels símptomes de la greu malaltia contreta i que els empeny a robar i, ahora, acusar la víctima. "Jo et robo i t’acuso de ser lladre"

En haver robat als catalans la bandera, la moneda, els impostos, les infraestructures, els papers, l’Estat i la història, tot acusant-nos a més de ser nosaltres els lladres (perquè som insolidaris, perquè volem la independència en un món globalitzat...), els espanyols han suprimit l’antiga identitat castellana que els pertanyia i l’han substituït per una de fictícia que, com ja hem dit prou, ha acabat degenerant en malaltia.

Quan el procés malaltís de robatori de la identitat catalana per a assumir-la com a pròpia (cosa que han fet, com diem, amb la bandera, la moneda, els impostos, les infraestructures, els papers, l’Estat i la història) no ha estat possible, llavors els espanyols han reaccionat amb agressivitat destruint l’objecte que no poden robar. Això és el que han fet sistemàticament contra la llengua catalana, que no han dubtat a menysprear imposant el castellà a les escoles, a l’administració i allà on han tingut oportunitat, o fins i tot trossejant-la en llengües diferents com ha succeït amb el conegut capítol de la imaginària llengua valenciana. Però el procés sempre es resumeix en el mateix comportament malaltís que els empeny a acusar els catalans de ser uns lladres; aquí també, en l’àmbit lingüístic, resulta que els lladres són pressumptament els catalans perquè el castellà, diuen, està en perill a Catalunya. A tal efecte promouen plans d’estudi amb presència sempre creixent del castellà, promouen els coneguts manifiestos por una lengua común.

Un dels capítols més característics en tot aquest procés frenopàtic és el conflicte ideològic relacionat amb el robatori espanyol del passat històric dels ibers i el seu manllevament, un altre cop, en contra de la identitat dels catalans. A continuació comentarem el procés de substracció en qüestió i descobrirem les reaccions actuals de la historiografia espanyola davant la impossibilitat de fer efectiu el robatori.

Abans hem comentat que els francesos han inventat un poble prerromà en els límits polítics de l’Estat francès contemporani i al qual han donat el nom de gals. Han fet tal cosa perquè en democràcia el poble necessita legitimació i la consideració d’una biografia ajuda a fonamentar aquesta legitimació. Hem dit també que de gals n’hi ha hagut a tot arreu on hi ha hagut celtes perquè celtes i gals són la mateixa cosa. Els països de Galícia, Gal·les o Gal·làcia als Estats espanyol, britanic i turc, respectivament, tenen aquests noms precisament perquè van acollir importants contingents de població celtes. Així doncs, la invenció del poble dels gals francesos per part dels francesos resulta necessàriament conflictiva en termes historiogràfics.

Per la mateixa raó, l’assumpció de pobles celtes locals (lusitans, bretons, irlandesos, escocesos, germànics...) per part d’Estats contemporanis com a avantpassats per a legitimar la realitat del propi poble també significarà distorsió.

Pel que fa a la Península Ibèrica, els celtes van ocupar els territoris de l’Estat actual de Portugal i una part considerable de l’Estat espanyol. Si haguessin ocupat el territori de la major part de l’actual Estat espanyol, no hi hauria hagut cap impediment a seguir el joc dels francesos, els portuguesos i altres pobles: els espanyols s’haurien inventat un substrat celta específicament espanyol per a justificar la realitat del poble en tant que subjecte de la història.

Però no ha estat possible. No ha estat possible perquè els celtes no van ocupar els territoris de les actuals Aragó, Balears, Catalunya, Euskadi, Múrcia, Navarra i València. En aquests territoris no ocupats pels celtes vivien altres pobles que van resistir l’empenta dels invasors centreeuropeus, a saber: bascons (Euskadi i Navarra) i ibers (Aragó, Catalunya, Múrcia i València). El lector entendrà que els límits territorials d’aquests pobles es van veure sotmesos sempre a indefinició per causa de l’empenta de pobles en migració i conflictes constants; molt probablement, el nom del Gàllego, afluent de l’Ebre a Aragó, es deu a l’ocupació de pobles celtes, però, en el context d’aquesta mateixa indefinició territorial sotmesa a constants pressions de població, el nom del poble dels celtíbers deuria obeir a la penetració de pobles ibers en territori celta a Castella. Aquesta, si més no, és la tesi defensada per l’arqueòleg Adolf Schulten al 1914 en la seva obra Numantia. Certament, aquesta tesi no està exempta de polèmica. La idea contrària, a la que s’abonarà Bosch i Gimpera, ja es troba en textos antics: Sant Isidor (Ethym. 9, 2, 114) situa l’origen del celtibers en els gals arribats a través de l’Ebre, i el mateix Estrabó (S. I a.C.) escriu "... celtes, que ara s’anomenen celtibers" (Geografia, III, 4, 5).

Sigui com sigui, en certa manera, l’adopció del nom Hispània per part dels espanyols per a justificar la realitat del poble en la referència a un passat antic s’ha imposat per causa de la impossibilitat de fer servir el nom d’un poble celta, s’ha imposat per causa de la inexistència d’un poble celta unitari en els límits del territori espanyol contemporani.

Així doncs, davant la impossibilitat d’assumir el nom de celtes o gals per a identificar un poble prerromà unitari, els espanyols van optar inicialment per inventar-se un poble barreja que integrés els diferents pobles preexistents. En aquest sentit van promocionar el nom dels celtibers.

[Per al desenvolupament de la qüestió dels intents persistents dels espanyols d'apoderar-se del passat iber dels catalans, consulteu tots els articles publicats posteriorment a Histocat: http://www.histocat.com/index.html?msgOrigen=7&Familia=FA000&Subfamilia=SF056]

Per citar aquest article, feu servir aquesta referència:

Joan Cavaller, "La síndrome espongiforme dels espanyols". Seleccions Histocat - Octubre 2008 (ISSN 2013-3324. Dipòsit Legal B-5789-2010). Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, Barcelona, 2008. pp. 32-56